Lectures d’estiu II: “Les formes de la vida catalana”. Josep Ferrater Mora

Abans que res avisar al lector que aquest és un llibre una mica antic, la primera edició data del 1944. L’edició que jo he llegit és la quarta, editada per Selecta, que data del 1972. A més de “Les formes de la vida catalana” conté unes “Reflexions sobre Catalunya”, que aparèixen a l’edició del 1955, “Catalanització de Catalunya”, que apareix el 1960, “El llibre del sentit”, del 1947 i, finalment, uns “Homenatges”, del 1955. Aquestes precisions m’han semblat necessàries per tal d’aclarir que no es tracta d’un sol llibre sinó d’un conjunt de textos sobre Catalunya i els catalans. El fil conductor de totes elles són les característiques de la vida catalana descrites en primer lloc.
Cal tenir molt en compte que l’autor és, fonamentalment, un filòsof que ha tocat molts aspectes de la filosofia: l’ontologia, la filosofia del llenguatge, l’antropologia, la filosofia de la ciència, del que jo en tingui constància; però també s’ha interessat en altres temes com la poesia, la crítica literària i la història. I no es pot dir que sigui un tastaolletes. Cada tema és tractat amb rigor i amb la profunditat que li permet la intenció de l’obra que escriu (i les de l’editor). Això és especialment palès en l’obra que avui comento. A “Homenatges” la crítica literària és molt breu, tracta de simplificar els temes —i cal recordar que simplicitat no significa superficialitat— sense que això siginifiqui minva en la seva profunditat. Aquesta simplificació fa que la lectura resulti una mica difícil a estones i requereix un esforç suplementari, esforç, però, que es veu més que compensat si hom es molesta a contrastar el que diu a un lloc amb el que enuncia a “Les formes de la vida catalana”. Aquest anar i venir d’un lloc a un altre del llibre mostra la seva congruència temàtica aparentment dispersa: p. ex. què té a veure la llegenda del Comte Arnau amb les formes de la vida, i concretament de la vida catalana? o què té a veure la poesia de Carles Riba amb la manera de viure dels catalans? Tot això queda perfectament lligat, malgrat haver de deixar algunes coses de banda o canviar una mica de registre. Tot i la seva complexitat paga la pena la lectura atenta del llibre.

El llibre i retrat de Josep Ferrater Mora.

Per Ferrater Mora la vida catalana s’estintola sobre quatre punts: la continuïtat, el seny, la mesura i la ironia. Òbviament hi ha altres trets que caracteritzen la vida catalana, fet que l’autor s’encarrega de remarcar, així com el fet d’haver triat aquestes per ser les que ha viscut i li han semblat més pròpies de la nostra manera de ser. Han passat més de setanta anys des de que es va publicar el llibre Com es veuen la continuïtat, el seny, la mesura i la ironia en el context polític, social i econòmic actual? Un examen acurat d’aquestes característiques catalanes demanaria molt espai en aquesta entrada. El limitaré a donar el meu punt de vista d’acord, o no, amb el text.
Continuïtat, seny, mesura i ironia no es poden separar. «Cada forma implica totes les restants; està no sols enllaçada, sinó també fosa amb les altres.» (p. 24). Cap societat pot viure aïllada del seu entorn cultural, geogràfic, polític i social, que influeix en ella d’una forma més o menys directa. En el cas de Catalunya aquestes influències són bàsicament tres: la hispànica, la mediterrània i l’europea; cada una d’elles ha tingut i té un valor més o menys important a la vida i la història del nostre país. Per raons òbvies la influència major és la hispànica. Deixem ara de banda les qüestions de caire polític, que més que aclarir enterboleixen la qüestió, encara més als moments actuals. Si la hispànica és la major ho és per raons geogràfiques, també culturals i polítiques, té una certa «permanència» i això «perquè no viu en la història i des de la història, sinó des d’una rel pura que exclou tota contingència històrica, que renuncia tot el que es pot renunciar per salvar l’única cosa que estima digna d’ésser salvada: l’ànima.» (p. 25). En aquesta relació hi ha uns components morals i religiosos que es troben a la base de la història i de la cultura. També les altres dues influències ha jugat el seu paper a la història catalana. A cada moment de la història predomina un o un altre d’aquests mons. La participació en ells, i la manera de fer-ho, és una creació original catalana que ha deixat un pòsit a la nostra cultura i la nostra manera de veure les coses i d’actuar. La influència de l’entorn, geogràfic, cultural i social, és comuna a tots els pobles i encara podríem afegir un quart element: l’econòmic.

La continuïtat

En assenyalar que la continuïtat és una de les formes de la vida catalana, l’autor ho fa no perquè sigui una característica del nostre poble —de fet és una característica de tots els pobles— sinó perquè la posseeix de forma més intensa. La continuïtat com a forma de vida significa saber incorporar la brusquedat o la violència dels canvis a una trajectòria anterior. De fet l’evolució dels pobles no ha seguit mai una trajectòria lineal, sostinguda, sense brusquedats. Més aviat ha evolucionat a batzegades. Hi ha hagut èpoques tranquil·les i èpoques de canvi ràpid, de la mateixa manera que l’evolució de la vida segons S. Jay Gould o l’evolució de la ciència segons l’esquema de T. S. Kuhn. La continuïtat catalana està estretament lligada a la continuïtat hispànica, a la mediterrània i a l’europea, formes diferents de veure la vida. Aquesta continuitat és a la vegada col·lectiva i individual, és un prendre consciència del passat i del present. El que ha passat no ha passat immotivadament, té la seva causa. I és aquesta causa i el que ha passat el que cal integrar d’alguna manera, sense perdre res essencial, al futur. En aquest sentit «Catalunya és substancialment tradicionalista, si per tradicionalisme entenem, no una doctrina, sinó una forma de vida […], una manera de respectar el passat com a tal passat i de voler que perduri.»
La continuïtat de la vida significa voler que tingui un sentit que pugui ésser comprès en la seva història. Això val tant a nivell personal com a nivell col·lectiu. El passat il·lumina el present. Les tradicions, que provenen del nostre passat, ens han arribat perquè s’han anat modificant amb el pas del temps, no s’han anquilosat a un cert moment de la història. Hi ha tradicions que han desaparegut precisament per no voler o saber adaptar-se als canvis. No cal dir que els intents de recuperar-les han estat endebades. La continuïtat a nivell individual i col·lectiu estan implicades recíprocament. Per damunt de tot significa una clara consciència, una consciència vigilant que fa possible no començar res sense que el passat hi sigui present d’alguna manera. Per Ferrater Mora això es revela en l’amor i el respecte que el català té al treball, en el sentit que aquest posseeix dins la seva vida i la seva pròpia història. Per tal que això esdevingui possible, la feina ha de ser una feina ben feta dins les seves possibilitats. El treball és també condició de continuïtat, ja que aquest fa possible acabar l’inacabat, perfeccionar el que és imperfecte. És un treball que aspira a que cap de les etapes que el conformen es perdi sinó que quedin totes integrades.
A Catalunya el treball no és necessàriament incompatible amb l’actitud contemplativa o amb el repòs. Aquestes dues actituds són una continuació de l’acció, fins al punt que, a vegades, no pot distingir-se entre treball i repòs. Si no fos així el treball esdevindria esclavitud, ben al contrari, pel català el treball és un alliberament de la servitud, és un mètode per no dependre dels altres, «per fer sentir la pròpia veu.» Una altra característica del treball és la seva individualitat, molt més marcada a Catalunya. La incorporació de les noves tècniques de producció no han ofegat la iniciativa individual. Ja ben entrat el segle XXI aquesta última afirmació potser ha perdut molta força. Actualment la majoria de les grans empreses —si no totes— no consideren el treballador com una persona sinó com un número, un element més a la cadena de producció sense cap iniciativa pròpia, ja que aquesta no li és permesa. Com a contrapartida els treballadors per compte propi, els anomenats autònoms, tenen una individualitat molt més accentuada, sempre que no treballin per altri (normalment una empresa).
On la continuïtat sembla més arrelada és en la consciència. El català no pot viure sense consciència, sense adonar-se que viu. «Ara bé, viure lúcidament i amb plena consciència significa el mateix que viure amb continuïtat», arrelat a la tradició i al passat que es resumeixen en el present. La consciència és el nucli de la continuïtat i la fa possible juntament amb el seny, la mesura i la ironia. «Cadascuna d’aquestes formes de vida no és sinó una de les maneres de revelar-se aquesta reposada i serena consciència.»

El seny

S’ha dit molt sovint que una de les característiques catalanes és el seny. Una característica que sempre va acompanyada de la contrària, la rauxa. Seny i rauxa van de la mà a la història de Catalunya. Però, què és realment el seny? Què entenem per seny? Què volem dir que una persona és assenyada? Ferrater Mora tria aquestes paraules per intentar descriure el seny: «prudència», «enteniment», «discreció» i «circumspecció», assenyalant que cap d’elles descriu pròpìament el seny i que aquest les abasta totes. Al seny s’oposa la rauxa. Seny i rauxa van de la mà, són complementaris. La rauxa seria la manca de prudència, enteniment, discreció i circumspecció i encara això no defineix ben bé la rauxa, que és més aviat un arravatament passional, irracional, que també caracteritza el català.
La prudència és una manera de conèixer les coses que deriva de l’experiència del món i dels homes; és, doncs, una mena de sapiència, un coneixement diferent del científic de la naturalesa. Prudència i sapiència constitueixen una manera de conèixer les persones per dintre. Ésser prudent demana també serenitat, sense la qual no és possible conèixer l’home.
El seny és també una forma d’enteniment i enllaça amb el que anomena «consciència». L’enteniment comporta un saber fonamentat només en la raó i és més intel·lectual que la prudència o que la sapiència. «Una persona és entenimentada perquè ha fet esforços per estar en si mateixa i sobre si mateixa, per no estar folla, alterada o alienada.» (p. 44) L’enteniment demana, doncs, un domini continu de si mateix i una lucidesa que no se submergeix a grnas profunditat sinó que cerca claredat i transparència; es troba arrelat en l’experiència i en la consciència d’aquesta experiència.
Ésser assenyat és ésser alhora discret i circumspecte. Això vol dir que abans d’emprendre una acció, la que sigui, emprèn un examen reposat de les seves possibles conseqüències. En aquest sentit ésser assenyat és una virtut. I, com tota virtut, demana una pràctica sistemàtica i l’eliminació, en la mesura que ens sigui possible, del vici oposat, la rauxa. Avaluar les possibles consqüències dels nostres actes demana un examen des de tots els punts de vista possibles, inclòs el posar-se en el lloc de l’altre, que, no ho oblidem, és també persona com nosaltres.
Una de les característiques del seny és la d’eésser resultat de les experiències individuals i col·lectives. Aquesta experiència es va acumulant al llarg de la nostra existència; però no és una experiència en el sentit científic, que du a unes conclusions, sinó una experiència difosa que es manifesta més pròxima a l’instint que a la intel·ligència. «Un home d’experiència és […] aquell que, sense necessitat de reflexió, sap orientar-se de manera precisa i gairebé sempre infal·lible enmig dels perillosos esculls de la vida humana.» (p. 47)
El seny és molt semblant a la mesura, però aquestes són dues formes de vida essencialment diferents. La mesura, com la continuïtat, és una categoria formal que conforma l’existència. Però també el seny és semblant a la ironia, una categoria material que, si bé no conforma l’existència, l’emplena de sentit. Intel·lectualment considerat el seny és una raó que no es conforma amb raonar sinó que en vol treure un sentit. Això l’allunya de la mera experiència i de la simple raó, experiència i raó que es compenetren en el seny; no és ni una cosa ni l’altra sinó ambdues alhora.
El seny és també, en certa manera, filosofia. No la filosofia com a ciència sinó com a reflexió sobre la pròpia existència. Això porta l’home a «descobrir que no hi ha saber autèntic sense el que, en darrera instància justifica tot saber: la seva moralitat.» (p. 54). Aquesta afirmació és purament kantiana i la trobem al final de la «Crítica de la raó pràctica»: «Dues coses omplen l’ànim d’admiració i respecte […]: “el cel estelat sobre meu i la llei moral dins meu”» (KrpV A 288). La moralitat deriva d’aquesta llei moral que l’home porta dins seu, a la qual sotmet la raó fonamentada en l’experiència i tot raonament. Ara bé, aquest reflexionar sobre la pròpia existència, aquest raonar sembla haver desaparegut avui dia: els mitjans de comunicació manipulen la informació i forneixen unes conclusions elaborades al gust del partit polític que serveixen. El resultat és l’alienació de la persona a una ideologia política, alienació que exigeix la manca de tot tipus de raonament que no sigui el del partit. La raó ha perdut la partida davant la política, la llibertat davant la dictadura.
L’home assenyat contempla les coses i els actes humans amb serenitat, amb un desig de veure les coses amb la major claredat. Quan es perd la serenitat o es miren les coses amb un entusiasme que respòn més a un desig que a una realitat, perjudicant els altres que no comparteixen aquest entusiasme (simplement no existeixen) es corre el risc que aquest entusiasme es consumeixi en la seva pròpia flama, ja que està mancat de la continuÏtat que requereix la seva manera de ser allunyant-se de la realitat per submergir-se en la utopia. La serenitat demana certament una certa dosi d’entusiasme, però sempre lluny de la precipitació: només amb lentitud i i fermesa es podran modificar les coses. D’aquesta lentitud i d’aquesta fermesa deriva el tarannà pactista de la política catalana, la tàctica que Jordi Pujol anomenava «de peix al cove». Quan s’ha intentat trencar el pactisme els fets s’han girat sempre contra Catalunya; dit altrament, quan la rauxa ha dominat el seny les coses han anat mal dades per Catalunya.
Tot i el seny el català és una persona utòpica, que contempla «la utopia com allò que arrela en la més pregona de les realitats: en la realitat de la il·lusió humana per quelcom que potser no podrà assolir mai.»(p. 56) Això sembla radicalment oposat al seny, és un quixotisme tal com l’entenia Unamuno: la follia per la maduresa de l’esperit; però també un quixotisme moderat per la mesura. Aquesta visió queda confirmada en examinar la història, on el que menys importa «és allò que el realista antiquixotesc persegueix obstinadament: la victòria, l’èxit, la mera i nua eficàcia.» (p. 56)
Però «la real moral del seny és la voluntat de perseguir les coses amb fermesa i amb constància» (p 57), però també amb una plena consciència del que és utòpic i del que és realista, sense deixar-se endur per somnis, ideals i tendir a la millor de les possibles solucions. De fet el català és assenyat encara que no vulgui, perquè, fins i tot quan cau en la insesatesa, ho fa també assenyadament. S’ha dit abans que el seny és, en certa manera, una actitud moral, que no significa que tota moralitat pugui identificar-se amb el seny. «El català és assenyat perquè és, en darrera instància, un home que posseeix continuïtat en els seus actes i a qui el passat no destorba per caminar amb decisió i fins i tot amb audàcia vers el futur.» (p. 57-58) Per tant el seny s’ha d’entendre dins aquest horitzó de continuïtat que és una de les formes de la vida catalana.

La mesura

Seny i continuïtat són virtuts col·lectives. Per contra, la mesura és una virtut individual, no existeix una col·lectivitat mesurada. Una col·lectivitat, un poble, pel mateix fet de ser-ho té una tendència a la violència i la desmesura. En la mesura que Catalunya pertany al món europeu, al mediterrani i a l’hispànic, participa de la violència que en cada un es manifesta.

Com a característica individual la mesura impregna la vida del català de punta a punta. Això no vol dir que no hi hagi catalans desmesurats, que n’hi ha, sinó que la tendència natural és a la mesura. «Dels tres mons que semblen bolcar-se contínuament en l’existència catalana, la mesura correspon gairebé exclusivament al Mediterrani.»(p. 62) El món clàssic és el món de la mesura: el trobem a l’antiga Grècia, a Itàlia, tant a l’antiga Roma com als estats del Renaixement. L’art d’aquest temps és un prodigi de mesura, en bona part inspirat en l’art de la Grècia clàssica, de Roma, però amb una visió nova, i culmina al barroc més eixelebrat, com el que es troba a l’Espanya del segle XVII. Els mons europeu i hispànic tenen un altre sentit de la mesura, en alguns casos molt més acabat, sentit, però també més intermitent, accidental. De fet és la cultura del Renaixement, una cultura mediterrània, la que envaeix Europa. Ja Roma havia deixat la seva empremta més amunt del Rin i del Danubi. La cultura europea és hereva de Grècia, Roma i el Renaixement, a més de la forta influència cristiana també provinent del Mediterrani.

Es pot argüir que, per exemple, la tragèdia grega és l’expressió més viva de la desmesura —i ho és respecte als seus personatges i les seves accions, però no respecte la idea de fons, perfectament mesurada—. La desmesura, la hýbris, es contraposa a l’areté, la perfecció. Aquesta perfecció, palesada en famós aforisme ?en res, massa?, és una forma d’equilibri entre múltiples tensions que envolten la vida humana. No és, per tant, una perfecció estàtica sinó dinàmica a la qual unes forces contraresten unes altres sempre d’una manera activa: les forces hi són i actuen sobre la persona des del principi fins al final de la seva existència. Saber mantenir l’equilibri entre totes aquestes forces és un reflex de la mesura, mesura que caracteritza tots els pobles de la mediterrània septentrional amb una força major o menor. Aquesta perfecció dinàmica troba la seva millor expressió al Renaixement i al Barroc, sobretot a la part occidental; la part oriental, a partir del mar Adriàtic, ha sofert una forta influència islàmica, sobreposada a la molt més estàtica cultura bizantina, que sovint enfosqueix el rastre de la mesura i què, ensems, s’ha vist influenciada per aquesta mesura estàtica. Tot i el domini, sovint tirànic, de l’imperi turc —la conversió de l’església de Santa Sofia en mesquita n’és un bon testimoni de la destrucció sistemàtica que va practicar amb conseqüències desastroses per a la cultura— la mesura rau, ni que sigui amagada, al fons de l’art i el tarannà dels pobles. D’altra banda la cultura mediterrània es va diluint a mesura que anem cap al nord: el barroc germànic no té res a veure amb el barroc mediterrani, però comparteix el sentit de la mesura i potser de forma encara més accentuada. Però el millor exemple de la mesura en els països germànics la trobem al camp de la música, concretament a J. S. Bach: Die Kunst der Fugue  i Das volltemperierte Klavier són la mostra més grandiosa d’equilibri, mesura i harmonia, sense renunciar a noves formes d’expressió que sovint passen desapercebudes ja que es troben sempre dins la mesura i l’equilibri que caracteritza tota la seva obra.

Aquest sentit de la mesura, que ja hem dit és més propi de la mediterrània meridional, comença a perdre’s amb l’aparició del romanticisme, que neix precisament als països germànics, allà on la mesura havia arribat menys. No podia ser d’altra manera: el moviment del Sturm und Drang, s’obre pas ràpidament. Al barroc havia succeït el neoclassicisme, un intent de retornar a les formes antigues, però ara despullades de la perfecció dinàmica per ser només una perfecció estàtica, formal, sense cap mena de significat. El romanticisme atacarà l’arrel del neoclassicisme, fonamentat en una mesura ja desproveïda de sentit, i imposarà la desmesura com a mida. El romanticisme alemany queda il·lustrat pels noms de Goethe, Schiller, Novalis i Hölderlin; les seves intencions eren la primacia de la racionalitat (enfront de la rigidesa neoclàssica), la llibertat, el sentiment, l’espontaneïtat i, naturalment, la primacia de l’esperit germànic sobre qualsevol altre. A finals del segle XIX ha fonamentat sòlidament una base estètica, que abasta no únicament la literatura sinó també la pintura, la música i l’arquitectura, aquesta amb un curiós retorn a les formes clàssiques.

El català té una irreprimible tendència a les realitats concretes, una característica que comparteix amb l’home mediterrani i l’hispànic. Aquesta concreció és una condició inexcusable de la mesura, que funciona només quan hi ha una cosa a la qual aplicar-la. Aquí rau una de les dificultats per definir de forma clara el que entenem per mesura. Ara bé, la concreció a la qual aspira el català no ha de ser tampoc massa precisa, necessita una certa vaguetat. Això es manifesta especialment en les arts plàstiques, molt poc, per no dir res, en la literatura i la música tot i que sempre hi trobarem excepcions, com és el cas de Josep Pla en literatura: la seva concreció, a vegades massa detallista, encara deixa un camp obert a la imaginació, a la fantasia, en definitiva, a la vaguetat. Les arts plàstiques ofereixen la possibilitat del detall i la vaguetat juntes i això és especialment visible a les escoles de pintura i escultura catalanes. Seria molt llarg esmentar només els noms principals. Però no únicament els més excel·lents, també els artistes de menys relleu, o de segona fila si podem anomenar-los així, responen a aquesta característica. En literatura i música, com hem dit, aquesta concreció és molt menys perceptible, sobre tot en el camp de la poesia.

El català té sempre un punt d’artista, d’aquí que procuri dominar amb la més gran destresa la tècnica del seu art, un perfeccionisme molt acusat. Fins els surrealistes són d’un perfeccionisme absolut (vegi’s Dalí). Fins els més moderns, com Tàpies o Viladecans, mostren un perfeccionisme que sovint costa de trobar, però hi és. Això no vol dir que tots els que s’anomenen artistes (poetes, escultors, pintors,…) ho siguin realment, tot i ser reconeguts per la crítica (res pitjor que una lloança per començar una vida d’artista), una crítica que es mou per altres interessos que els merament artístics i massa sovint pels crematístics.

Un altre aspecte relacionat amb la mesura és el distanciament entre la persona i la resta. Això, que pot semblar —i certament degenerar— egoisme no és sinó una manera d’expressar l’atenuació de lliurar-se a la realitat sensible. L’emoció oscil·la entre la pura sensibilitat, com alguns fragments de Marià Manent, i la pura intel·lectualitat, com la poesia de Carles Riba, no per això exempta de sensibilitat, una sensibilitat amagada que el lector ha de descobrir; també Marià Manent té una bona dosi de intel·lectualitat amagada sota el seu formalisme noucentista. La mesura, amb aquest distanciament que moltes vegades és només aparença, és la manera de moure’s dins uns límits per tal d’assolir l’objectiu que l’artista es proposa. Sense aquests límits cauria en la desmesura, que normalment impedeix l’eficàcia. La limitació i la mesura són les maneres de transformar allò que el català troba al seu abast però sempre lluny de la utopia. La limitació suposa una tria, però aquesta tria no vol dir una  eliminació sinó un posar entre parèntesis allò que s’aparta, una acceptació dels avantatges i els inconvenients que això comporta. La mesura és doncs participació i allunyament de les coses, expressió continguda, selecció de tot el que tenim a l’abast sense caure en somnis o idealismes. La mesura forneix al català el realisme que, unit al seny, participa en la continuïtat de la seva història particular i col·lectiva.

La ironia

El català creu poques coses, però fonamentals. Cada cop en creu menys, però hi ha una cosa en la que sempre creurà: en ell mateix. Això li dóna un aire de gravetat, de parsimònia, de solemnitat que el fan semblar ampul·lós, cregut de sí mateix, amb un sentit de superioritat respecte els altres pobles que pot arribar al menyspreu (i en algunes ments eixelebrades hi arriba). Aquesta és la impressió que dóna el català vist de fora estant. Cal reconèixer que no és una visió afalagadora. Vist des de dins la situació canvia radicalment. La gravetat esdevé ironia. No sembla precisament una millora: de la ironia al sarcasme hi va molt poca diferència. Però, com defineix Ferrater Mora la ironia? Aclarir aquest punt és fonamental si es vol entendre la ironia catalana. «Ironia és aquella actitud que renuncia a la drecera, que deixa d’expressar-se directament per a dir el mateix a través d’un rodeig.» (p. 78). Aquest és el sentit socràtic de la ironia: hi ha coses que no es poden dir directament, veritats que han de dissimular-se per esdevenir després transparents i clares; no és una manera de velar u ocultar les coses sinó, al contrari, de palesar-les de la forma més evident; és, doncs, una necessitat de la raó. Des d’aquest sentit de la ironia, com a forma d’expressió amb una intenció clarificadora, és possible comprendre una mica més el caràcter català tot i córrer el risc de interpretar-lo com una persona retorçada de pensament. A aquesta idea es pot respondre que els «Diàlegs» de Plató no són textos de fàcil lectura tot i que el seu pensament filosòfic no té res de retorçat, sinó, al contrari, d’una claredat i una simplicitat (que no s’ha de confondre amb superficialitat) meravelloses. L’autèntica ironia té una característica aparentment contradictòria: és humil, reconeix la limitació de les coses, separa, distingeix, i per això esdevé simple caricatura. La caricatura no és burla, sinó la manifestació dels trets més característics de les persones i de les coses i, per això, potser més a la vora de la veritat que la «realitat».

Segons Ferrater Mora l’actitud irònica és una actitud expectant, una purificació, una depuració de l’experiència. Tot i això, la ironia es converteix en una eina per combatre la tragèdia de l’existència, gairebé l’única que li queda davant tantes situacions absurdes que ens presenta la vida. No és una ironia amarga, sinó intel·lectual, que s’adreça a la intel·ligència humana i s’orienta a l’equilibri i la mesura. Tanmateix la ironia que es troba avui és amarga, pessimista, sense cap bri d’esperança; és una ironia que es tanca sobre un mateix accentuant l’individualisme i, en cassos extrems, l’egoisme o la simple indiferència. Però també la ironia pot conservar un esperit crític, que fa possible l’existència en el mar del dolor i de la consciència, que elimina la arrogància i la supèrbia. Tot i això em costa molt no veure arrogància i supèrbia a la lletra d'”Els segadors”, plena d’odi i ressentiment, que accentua els pitjors trets del caràcter català. Si l’única manera d’enfrontar-se a la tragèdia és contemplar els fets amb ironia crec que el català mai no podrà arribar a superar els límits de la tragèdia i es quedarà en un ésser amargat, ressentit, que s’amaga en un passat gloriós per oblidar un present que ell mateix ha fet realitat.

L’existència, la vida, catalana s’afanya a perdurar. Aquesta perduració  no es sempre una cega i obstinada resistència, tot i ser-ho en molts casos. La perduració de la vida i la cultura catalanes ha estat possible gràcies a aquells que han sabut mantenir una flexible fermesa. Sense aquesta flexibilitat que mai no s’aparta del seu objectiu últim, Catalunya està abocada al seu anorreament. Catalunya es va mantenir durant la dictadura del general Franco no bàsicament per la feina dels exiliats sinó per la d’aquells que es van quedar, convençuts que, malgrat tot, si es mantenia una fermesa en els objectius i una flexibilitat en els mitjans per aconseguir-los, la vida i la cultura catalana tornarien a revifar.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s