Lectures d’estiu I: “Els quaderns de Malte Laurids Brigge”, de Rainer M. Rilke.

Una de les lectures d’aquest estiu ha estat “Els quaderns de Malte Laurids Brigge” de Rainer M. Rilke. Jordi, Llovet, el traductor i autor d’una introducció interessant però discutible, diu que és una prosa poètica. Llegint Rilke cal entendre “poesia” o “prosa poètica” en un sentit molt ampli. Les seves obsessions l’acompanyen tota la narració. Això és d’una obvietat primària: tots els escriptors tenen una obsessió que traspua per tota l’obra, en vers o en prosa. En conjunt les narracions alemanyes en primera persona (a l’estil de Goethe) són senzillament plúmbies, plenes de divagacions, anades i tornades al tema inicial, anàlisis molt afinades i detallades que no duen a cap conclusió; són un divagar continu.

Aquest tipus de narració es troba també a la nostra llengua: “Nocturn de primavera” de Josep Pla és un llibres per llegir com a penitència. Així com les seves obres sobre ciutats i paisatges són autèntiques meravelles de prosa descriptiva, les seves novel·les pequen de lentes, molt lentes, pesades, inacabables.

Però tornem a Rilke. Per a ell l’amor és la més subtil forma d’egoisme. Estimem no per estimar sinó per sentir-nos estimats. La visió de l’amor en Rilke és el retrat del desamor i l’amor acaba en la mort, un tema obsessiu en ell, que no és altra cosa que la fi d’un lapse de temps que ens és donat però no té cap mena de sentit.

El concepte de vida en Rilke em fa pensar en Heidegger: l’home és un “ésser-per-a-la-mort”. La mort és el punt final de tot. Però si no és així, sinó que és la fi del nostre “ésser-en-el-món”, ens queda per saber si hi ha alguna cosa o no més enllà del món; en el primer cas ens queda oberta una porta a l’esperança, en el segon només el no-res de Sartre i la seva angoixa davant el viure quotidià, angoixa que ja havia descrit Kirkegaard.

Sovint passa que la vida i els fets que ens envolten, són un problema per a nosaltres. Es podria escriure un llibre, si no s’ha escrit, que portés per títol «La vida com a problema». La nostra vida no és un viure com un vegetal o un animal, és alguna cosa més, i aquesta cosa s’escapa al nostre enteniment. Això que se’ns escapa és el que podríem anomenar la vida de l’esperit, com han mostrat Dilthey i Hannah Arendt. Aquesta vida ha estat negada pel materialisme amb tot el que aquesta negació comporta. Rilke, malgrat el seu esforç, no aconsegueix escapar d’aquesta visió del món i de la vida: tot acaba en la mort. Si és així, quin sentit té la vida?

Respostes a aquesta pregunta n’hi ha tantes com persones s’han agosarat a intentar donar-ne una. D’entre elles triaré dues:  la que va donar Viktor Frankl quan estava presoner a un dels camps de concentració nazis obligat a treballs forçats: poder explicar allò algun dia a les generacions futures; la del P. Maximilià Kolbe, que va donar la seva vida a canvi de la d’un presoner que havia de morir a causa de la fugida d’un d’ells (per cada un que fugia en mataven deu): donava la seva vida per la d’un innocent. Em pregunto què va pensar el que comandava el destacament per fer la tria dels condemnats; va acceptar el bescanvi, però el va entendre? Tant Frankl com Kolbe van aconseguir l’objectiu proposat: el primer alertant les generacions futures, el segon donant un testimoni de la seva fe. Si he triat aquestes dues figures contemporànies és per la diferència que els separa: l’un per la vida, l’altre per la mort (un viure en Crist, segons les paraules de Sant Pau). Dues visions diferents de la vida o dues visions diferents del concepte de vida?

Res ens és donat de franc, ni la fe. Tot demana el seu testimoni, altrament és sobrer. Rilke no dóna cap testimoni, fa de notari: dóna fe dels fets, més ben dit, d’un fet: l’existència ineluctable de la mort. Ja molt abans de Heidegger els filòsofs presocràtics s’havien adonat que la vida és com un riu (Heràclit) on la mort és sempre present, la finitud de la vida, el pas inexorable del temps i de les hores cap al seu destí final, com va mostrar magistralment Virgili: Fugit irreparabile tempus (Eneida, III, 384). Ens podem moure amunt i avall, a dreta i esquerra, endavant o endarrere; però només podem avançar en el temps, mai tornar enrere.

En un moment de la meva vida vaig dir que «la mort és la porta de la Vida». És un pensament que em ve de molt abans però ara se’m fa més palès a mesura que el temps passa.  Per Rilke la mort és una porta que es tanca, com la idea de Macbeth (Macbeth, Acte V, Esc. V, vv. 24-28). Per mi és una porta que s’obre a una nova vida.

Sóc ben conscient que la meva vida física, la vida en aquest món, és limitada, però també que més enllà d’aquest límit, d’aquesta frontera per dir-ho en termes de Xavier Trías, hi ha una transcendència de la qual ens arriba un imperatiu: «sigues el que ets» (Píndar, Pít. I).  La pregunta sorgeix sola: què sóc? Quan intentem definir-nos ens trobem que hi ha tantes i tantes facetes a la nostra personalitat que descriure’ns esdevé una tasca gairebé impossible. Rilke, també Musil, mostren les dimensions física i psíquica dels personatges; però tot i fer una feina molt completa en el camp psicològic no arriben a fer un escorcoll a fons, a arribar fins al final —per por de trobar-se ells mateixos?

Les dimensions de l’home són quatre: física, psíquica, espiritual i sobrenatural. Es podrà adduir que la dimensió sobrenatural és un afegit religiós. No negaré les meves creences cristianes i per això hi poso aquesta dimensió. Però així com la dimensió física és una cosa que ens ve donada i que no podem canviar, la dimensió sobrenatural resta latent, com una condició de possibilitat, que només nosaltres podem activar en major o menor mesura. Rilke considera només les dues primeres, molt d’acord amb l’esperit decadent de l’Imperi austrohongarès. L’estada a París, que actua com a fil de la narració, mig autobiogràfica i idealitzada, mostra la seva gran varietat d’interessos —potser una de les poques coses que comparteixo amb ell— però sempre acaba quedant-se a mig camí, reeixint només com a poeta.

Aquesta manca de les altres dues dimensions, si més no de l’espiritual, el fa caure en un pessimisme, unes vegades clar d’altres només esbossat, sobre la persona humana. La vida espiritual, i sobretot el que podem anomenar la «vida interior» pertany al més íntim del nostre ésser; de fet, segons Jesús Renau, hi ha una vida interior que s’exterioritza i una altra que resta estrictament personal, la «vida interior amagada». El més important és ser conseqüents amb nosaltres mateixos: amb la nostra manera de pensar, les nostres creences, les nostres contradiccions.

Arribem aquí a un punt important: ens cal aprendre a viure en la contradicció, amb la nostra naturalesa finita, amb els nostres defectes i amb les nostres virtuts. Això no és gens fàcil. Quan ens trobem en contradicció amb nosaltres mateixos, amb els nostres principis ètics o morals, amb els compromisos que hem adquirit voluntàriament, ens sentim incòmodes, com envaïts per una nàusea sartriana, com per un sentiment de culpabilitat. Alguna cosa d’aquesta contradicció traspua en el text de Rilke, però d’una manera massa vaga, com només intuïda i mai explicitada.

Malgrat els meus esforços nos aconsegueixo trobar en “Els quaderns de Malte Laurids Brigge” cap traça d’espiritualitat. Rilke és un fill del positivisme que aconsegueix anar més enllà fins a intuir la filosofia de l’absurd. No queda en ell cap traça de l’idealisme alemany. El llibre acaba d’una manera abrupta, sobtada, com si hagués quedat inacabada, en una negació de l’amor, l’única força que pot unir la humanitat en aquests temps nostres tan trasbalsats. És possible que no hagi arribat a entendre Rilke, si més no en aquest relat. Aquestes són les impressions que he tret de la seva lectura.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s